Estacions històriques

Estació de Valladolid

"... Ves a Castella i Aragó, solemnitza en el meu real nom la inauguració de les obres dels ferrocarrils del Nord i Saragossa, i fes saber als castellans i aragonesos el meu viu i constant anhel per l’engrandiment i futura prosperitat del poble lleial a qui estima la seva reina Isabel..."

És el que la Reina Isabel II va voler que el General Espartero en el seu nom transmetés al poble val lisoletà en un acte solemne el 28 d’abril de 1856, moment inicial de les obres de l’estació i que va suposar per a la ciutat una festa important i de gran transcendència per la vida social i econòmica de Valladolid.

 

Làmina estació Valladolid

Segons recullen alguns escrits de premsa de l’època, es va construir un gran arc de maó degut al temor de la població a què les seves cases es poguessin esfondrar a causa de les vibracions del terra al pas de les enormes màquines de vapor i dels trens. Abans de caure les cases, ho faria el mateix pont.

L’Arc Commemoratiu de Maó ens recorda el començament de les obres del trajecte ferroviari, d’una banda cap a Medina del Campo i, de l’altra, cap a Burgos, formant part de la línia Madrid-Irun, que la Companya dels Camins de Ferro del Nord va començar a construir el 1856. El primer era traçar la línia. Per finalitzar la seva construcció van quedar, naturalment, les parts que representaven dificultats com la serra de Guadarrama, a Castella, i els contraforts pirenaics a Guipúscoa. Hi va haver moments en els quals la massa laboral en els treballs de la serra es van arribar a xifrar en 13.750 homes durant l’abril de 1860. No es va realitzar prou esforç per complir amb l’acord que durant el regnat d’Isabel II es va establir amb el país veí amb l’objecte d’unir les seves infraestructures ferroviàries a través de Baiona. La manca de claredat en els projectes i concessions franceses, la situació de conflicte intern i la posada en servei de la connexió marítima França-Espanya a través de Santander amb la “Compagnie Internationale de Navigation” retrardarien la connexió ferroviària fins a principis del segle XX. El 1858, la Reina Isabel II va acudir a l’acte d’inici de les obres del pont Príncep Alfons (sobre el riu Pisuerga) on va col locar la primera pedra.

El projecte d’execució del que és avui l’Estació de Campo Grande o del Nord a Valladolid, es va dur a terme sota el guiatge de l’enginyer hispano-francès Enrique Grasset i Echevarría i de l’arquitecte Salvador Armagnac. Un nou projecte que, en segona versió corregida, va ser aprovat per fi al maig de 1891. La realització sencera de l’edifici va concloure a l’octubre de 1895, en un lloc on abans només hi havia un simple baixador la finalitat del qual era només oferir l’oportunitat als viatgers de pujar i baixar del tren.

Col lecció Museu del Ferrocarril de Madrid. Fundación Ferrocarriles Españoles
Vestíbul de l’estació

El projecte es componia d’un pavelló central, dos cossos laterals i dos pavellons externs, seguint l’esquema típic de les estacions de la Companyia del Nord. Tres grans portes sota arcs de mig punt s’obren en el pavelló central, dividides per pilastres bessones que sobresurten del paràmetre de la façana i se sostenen dos a dos sobre un sòcol.

La conjunció pedra-maó domina la façana. Paret de carreus en el cos central i cadenetes en els flancs de tots els pavellons, pedra també en les embocadures de portes i finestres. La resta, maó premsat. I en el frontispici i a ambdós costats de l’escut de la ciutat, jalonen les escultures de l’Agricultura i la Indústria, obra de l’escultor Ángel Díaz.

Col lecció Museu del Ferrocarril de Madrid. Fundació Ferrocarriles Españoles

El complement de la coberta de ferro sobre les andanes, amb rellotges a les cortines d’ambdós extrems, provoquen el record de l’estació de Príncipe Pío, ja que la seva factura (sistema articulat d’encavallades tipus Polonceau) és anàloga. Es va mantenir en els vint metres de llum, però amb una alçada menor –comença a la cornisa de la primera planta de l’edifici- que en el primer estudi d’Enrique Grasset i amb menys flocadures decoratives. Les columnes que la suporten van ser foses en els tallers bilbaïns de Zorroza.

L’al lusió a Campo Grande, és deguda a la seva proximitat amb el popular parc ciutadà de gran concurrència, marc ideal per a la trobada i la convivència social d’aquella època.

Queda rastre d’aquests anys de prosperitat i optimisme a la mateixa estació, lògicament, i a les velles rotondes recer de les locomotores de vapor. Però la configuració futura d’aquest conglomerat va entrar en vies de canvi amb l’acord de la cooperació al qual van arribar Renfe i l’Ajuntament val lisoletà al maig de 1993, per trobar una solució tècnica a la barrera que representava el traçat ferroviari al desenvolupament de la ciutat. La xarxa arterial ferroviària pretén convertir Valladolid en el centre de transport més important cap a tot el Nord-oest i, pel que fa a l’estació, la seva immediata conversió en el centre d’atenció al viatger.

Estació de Valladolid

L’estació de Valladolid es presenta avui ben ample, airejosa, lluminosa en tots els seus elements formals, després de la seva profunda remodelació per a celebrar els cent anys del començament de la seva construcció (1891-1991). Valladolid va tenir sempre bona llum artificial, va ser la primera línia que va disposar d’enllumenat de gas i, el 1900, es va estrenar un sistema d’il luminació de la façana que permet una magnífica visió nocturna de les seves excel lències.


Edición Impresa

FICHA TÉCNICA ESTACIÓN DE VALLADOLID

Portada de la edición impresa

Noviembre de 2006

En esta edición han participado Adif, a través de su Dirección de Patrimonio y Urbanismo, Dirección Ejecutiva de Estaciones de Viajeros y la Fundación de los Ferrocarriles Españoles.